Històricament, moltes comunitats arreu del món han agafat el nomadisme com a base al voltant de la qual girar les seves vides. No va ser una decisió pensada i escollida com a tal, sino que consistia una manera de sobreviure, escapant de les temperatures extremes i cercant menjar en forma d'animals a caçar o de zones factibles agriculturalment.

Amb el temps, el tracte humà de la terra, la industrialització i els sistemes d'exportació / importació, la majoria de països de l'anomenat primer món s'han convertit en sedentaris. Aquest sedentarisme ha sigut positiu per la parcial evolució de l'espècie humana en molts sentits. Ens ha permès desenvolupar les nostres habilitats de manera molt més específica i ha ajudat a crear una societat aparentment estable i segura. Però en molts altres sentits, aquest sedentarisme i aquesta estabilitat s'ha tornat en contra de la nostra evolució i benestar, convertint una suposada llibertat de la que disposem en cadenes cap al sistema que ens envolta, que ajudem a crear i del que, en última instància, ens és molt difícil d'escapar.

Però inclús avui existeixen al món àmplies comunitats que segueixen portant un mode de vida nòmade. Normalment, ho segueixen fent per les mateixes raons que centenars d'anys enrere, és a dir, buscant animals per caçar, escapant del fred o de la calor, o conduïnt el seu bestiar a llocs on pot alimentar-se òptimament. Aquestes comunitats, de totes maneres, es troben en la seva àmplia majoria a països subdesenvolupats, i una vegada més es tracta d'un mode de vida imposat per les circumstàncies, més que una elecció.

Al món industralitzat, on els creixents recursos econòmics i el privilegiat accés a l'educació del que disposem, teòricament hauríem de ser capaços de triar un mode de vida al nostre gust. En canvi, veiem que les nostres vides, i les d'aquells que ens rodegen, moltes vegades estan directament influenciades i depenen dels pitjors vicis de la nostra societat sedentària: una acumulació de béns sense sentit, una individualització exagerada i una rutina que ens insatisfà, però que assumim amb descontent i resignació. Tot plegat dóna la sensació que, si bé veiem que estem molt millor educats, som molt més rics, i guadim de moltes més facilitats, el nivell de felicitat i fins i tot, el mateix propòsit de les nostres vides està en severa crisi.

Dubtant de la rutina

El problema és que sempre ens han ensenyat que el propòsit de la nostra vida és comprar-nos una casa, estudiar una carrera, aconseguir una feina que ens proporcioni un bon sou i que ens permeti gaudir de les millors comoditats, el millor cotxe i els millors gàdgets, formar una família i portar als nostres fills a les millors (i les més cares) escoles.

Però avui en dia, sembla que tothom tingui aquest objectiu. Estudiar una carrera ja no és garantia de trobar una bona feina, perquè tothom ha estudiat una carrera. Tothom es pot comprar una casa, sempre que estigui disposat a estar-se tota la vida pagant-la. Alguns afortunats troben feines que no tan sols proporcionen un bon sou, sino que a més a més, són satisfactòries de fer. Però la majoria de nosaltres, per què negar-ho, estem a la feina perquè hem d'aconseguir aquest bon sou, que ens serveix per acumular béns materials (i reemplaçar-los ràpidament per altres), nous avanços de la tecnologia, desenes de peces de roba, objectes de decoració que no utilitzem o joguines amb les que els nostres fills mai no juguen.

I cada setmana, més o menys, acabem fent el mateix. Els caps de setmana potser sortim una mica, gastant uns diners extra, moltes vegades als centres comercials, en totes aquelles botigues i cadenes populars arreu del món i a les que tothom hi compra. Al final del dia, després de la feina, i per sistema, ens asseiem davant de la televisió (de pantalla plana), sense importar-nos el que hi fan, per passar-hi les nostres hores d'oci fins que és hora d'anar a dormir. I demà serà un altre dia.

Quan parlo amb la gent sobre les coses que faig i els viatges que planejo, invariablement i a tot arreu, sempre surten les frases de "Ai, quina enveja... m'encantaria poder fer el que fas tu!". Però quan els hi dic "això és molt fàcil... fes-ho!", tothom es tira enrere amb excuses sobre la feina, o la familia, o qualsevol altra. I el fet és que molta més gent de la que ho fa vol fer-ho, de trencar alguns dels lligams que ténen per començar una vida més aventurera, més a part del sistema i, per què no dir-ho, més plena. I entenc perfectament que no és fàcil, el fer el pas i llençar-se a l'aventura. Per aquest motiu, perquè veieu com de fàcil que és i quanta gent ja ho ha fet diversos nivells de satisfacció, és el perquè faig aquesta pàgina.

Evidentment, hi ha moltes d'altres maneres de poder escapar de l'opressiva rutina que ens planteja la societat d'avui en dia. Totes elles són vàlides i us convido a que les comenteu al nostre fòrum. De totes maneres, en aquesta pàgina ens centrarem a com aconseguir satisfactòriament un estil de vida nòmada econòmicament sostenible.

Obrint la ment

Un dels altres grans problemes de la societat actual, sota el nostre punt de vista, és l'absoluta intolerància i desconeixement cap a d'altres cultures i costums. I el pitjor de tot és que basem les nostres opinions en el que diu la televisió o les bromes i anècdotes que sentim al nostre voltant, però la majoria de nosaltres no ens molestem a verificar els nostres perjudicis en la vida real.

Des d'aquí creiem fermament que una societat on la gent viatgés més i es preocupés més de conèixer i entendre altres cultures funcionaria molt més plàcidament, i, sense esforç, esborraria molts dels perjudicis que limiten la nostra evolució social.

I per últim

Això hi ha moltes maneres de fer-ho, i una d'ella és mitjançant el que proposem en aquesta pàgina. Però fins i tot això també hi ha moltes maneres de fer-ho, des de marxar durant uns mesos, a marxar durant uns anys. Tu has de triar la teva, i esperem que aquí trobis algunes idees que puguin ser-te útils.